L’esperanto

(Hèctor Alòs)

Des de la publicació de la seva gramàtica, el 1887, l’esperanto, com a llengua, s’ha anat afermant paral·lelament a la seva afirmació com a vehicle d’una cultura veritablement internacional. Analitzarem, sense gaire deteniment, l’estat actual tant de la llengua, com de la cultura, com també del moviment que els sosté referint-nos més concretament a Catalunya.

Els origens

Des que l’home és home - i ben abans també - s'han parlat llengues diferents arreu del món; actualment se’n compten més de tres mil, només (?) una seixantena de les quals a Europa. A mesura que els pobles han tingut més i més relacions entre ells, el problema linguístic s’ha anat sentint més i més. És per això que, amb la desaparició del llatí com a interlingua a Europa, un bon nombre d’intel·lectuals han sentit la necessitat de cercar un substitut. Ja Descartes i després Leibniz van proposar la creació d'una llengua com a nova llengua pont. Aquesta llengua havia de ser especialment regular per facilitar-ne l’aprenentatge alhora que exacta i flexible. Des de llavors molts van ser els qui es van proposar construir una llengua tal. El 1887 un metge jueu, L.L. Zamenhof, publicà a Varsòvia la gramàtica de la seva "Lingvo Internacia" (pronuncieu "língvo internatsía"), que després s’anomenaria "Esperanto", i que és sens dubte la millor de les propostes de llengües planificades, i l’única que ha aconseguit superar la fase de projecte.

La idea

Si persones de llengües diferents es volen comunicar, cal que triïn una llengua. Si escullen la llengua d’un poble, els membres d’aquest tindran l’avantatge de dominar a la perfecció l’idioma, en detriment dels altres, que difícilment podran expressar-se amb la facilitat dels nadius, a causa de l’enorme dificultat inherent d’aprendre una llengua. Ultra l’evident discriminació d’uns, que sempre són els membres dels pobles més petits o de menor poder econòmic, és evident que aquest fet pot comportar - i comporta - una forma de dependència cultural i fins i tot l’eliminació de llengües i cultures, com sabem bé els catalans. Aquesta és, en essència, la causa per la qual es desitja tenir una llengua que, d’una banda, no pertanyi a cap poble i que, d'altra banda, sigui senzilla. Les úniques llengües (neutrals o força neutrals) existents són les mortes, com el llatí o el grec clàssic, però no són gens fàcils. Per això s’han creat les llengües planificades.

La llengua

L’esperanto és, doncs, una llengua planificada - com ho es també l’hebreu modern i també encara que, evidentment, en menor mesura, totes les llengües normalitzades, com p.ex. el català fabrià. La particularitat de l’esperanto és que agrupa construccions de les llengües més diverses: el lèxic llatí i germànic, la sintaxi eslava, la formació de mots semítica, l’aglutinància com el turc o swahili... Això fa que el parlant de qualsevol llengua pot sense gaire dificultat aprendre aquest idioma. D’altra banda cal recalcar que aquesta diversitat d’elements no fa la llengua dissonant. L’esperanto agrupa tot allò que es comú a tots els grups linguístics o, en el seu defecte, el que és més internacional o regular. La immensa dificultat d’aquesta empresa és el que ha fet fracassar tots els altres projectes de llengües planificades, ja que una síntesi realment harmoniosa com la de l’esperanto només es va poder aconseguir després d’anys de treballs laboriosíssims per part del seu creador i, després, per l’ús que han fet els esperantistes, que ha portat una certa evolució de la llengua cap a una major coherència i regularitat. Conseqüència de tot això és la facilitat extraordinària de la llengua, que pot ser apresa en un any per una persona de llengua llatina o germànica normalment dotada per als idiomes i perseverant en l’estudi; un japonés o un xinés necessiten, en canvi, uns dos anys. Al mateix temps, l’esperanto és especialment precís ja que altrament en una comunitat enormament diversa com l’esperantista els malentesos serien continus.

Però, certament, no és la llengua l’element més important de l’esperantisme. L’idioma és només un vehicle de comunicació i és clar - per a nosaltres, almenys - que l’important no és el vehicle, sinó la comunicació.

Una comunitat amb cultura pròpia

En els cent deu anys de vida de la llengua, al seu voltant s'ha aplegat un grup de persones - més o menys nombrós - que pels seus contactes ha creat una cultura i, ens atrevim a dir, un tipus nou de cultura internacional. Aquest fet és, malauradament, absolutament desconegut. I és curiós que això es degui especialment als mateixos esperantistes, que no són prou conscients de l’anormalitat d’aquest fenomen que ells viuen diàriament.

Tanmateix l’esperanto és principalment una llengua pont. A ella, per exemple, hi estan traduïdes les més grans obres de la literatura universal. Però potser cal més especifícament remarcar que existeix una gran quantitat d’antologies nacionals, en particular de petits pobles amb llengües poc conegudes, com la romanx, maltesa, albanesa o txerquesa; la primera extensa antologia nacional publicada en esperanto fou precisament la catalana, apareguda el 1925 i reeditada el 1931.

Com a llengua pont, l’esperanto també s'utilitza en un centenar de revistes internacionals i un nombre incalculable de butlletins nacionals o locals. A Catalunya, per exemple, s’editen tres butlletins timestrals: Kataluna Esperantisto, de l’Associació Catalana d’Esperanto, Kata Luno, de la Joventut Catalana d’Esperanto, i El butlletí de l’Esperanto, del Centre d’Esperanto de Sabadell.

Entre les revistes internacionals cal potser destacar la científica Scienca Mondo, el magazine Monato, el satíric la Kancerkliniko, l’òrgan oficial de l’Associació Universal d’Esperanto Esperanto, el d’informació general del moviment esperantista Heroldo de Esperanto, la xinesa El Popola Chinio, la juvenil Kontakto i l’escrita en braile Esperanta ligilo. La majoria d’aquestes revistes són òrgans d’associacions que utilitzen l’esperanto com una de les seves llengües de treball.

L'esperanto no és tanmateix només una interllengua, sinó que diversos autors l’han triat com a forma d’expressió per a la seva producció artística, ja sigui literària o musical. En esperanto s’editen uns 500 títols l’any, un terç dels quals originalment escrits en aquesta llengua. També es compten més de trenta grups teatrals, un bon nombre de cantants lírics, cantautors i diversos grups de rock.

L'esperanto és també una de les llengües quotidianes d’uns quants centenars de famílies, majoritàriament internacionals. Infants el tenen com a una de les seves primeres llengües, al costat de les pròpies del pare i de la mare, que també és clar, no poden deixar d’aprendre. Aquestes famílies tenen diverses trobades durant l’any, principalment a Suïssa i Hongria. Però no són més que un dels col·lectius que organitzen congressos esperantistes. Anualment se’n fan més de dos-cents arreu del món.

Aquests congressos són el millor reflex de la pluralitat i vida de la comunitat esperantista, allà on aquesta es fa més visible i palpable. Al Congrés Universal del centenari a Varsòvia s’aplegaren 37 conferències, dins la universitat d’estiu, 16 obres de teatre, 13 concerts (més altres fora de programa, especialment juvenils) i 7 pel·lícules durant set dies. Fa 3 anys el congrés organitzat per l’Associació Universal de Esperanto es realitzà als Països Catalans (concretament a València), i l'estiu de l’any 1998 es farà a Montpeller (una de les capitals de la nostra Euroregió) on s'espera una participació de tres a quatre mil persones. Si es vol, però, no cal esperar una data concreta per viatjar a un dels congressos. Existeixen diverses centres permanents que constantment organitzen activitats, com a La Chaux-deFonds (Suïssa) o Kvinpetalo (França).

I ni tan sols cal viatjar per tenir contactes amb esperantistes estrangers. Cada dia, a les ones curtes de ràdio, hom pot escoltar almenys una hora de programació en esperanto a deu emissores internacionals... I actualment amb Internet, també es pot participar, en News, Forums, Chats, etc. Si busquem a Altavista, la paraula "esperanto" trobarem mes de 60.000 referències diferents.

En el passat Congrés Català d’Esperanto a Figueres s’han fet uns tallers de Internet amb participació a les chats, news, mailing lists, correu electrònic, navegació per la web, etc, que han estat seguits amb gran interès des de Catalunya i d’arreu del Planeta, ja que vam rebre missatges d’esperantistes des d’Alaska a Nova Zelanda, passant pel Japó i Malàisia....

Les fites aconseguides

Totes aquestes realitzacions són, però, minses si les comparem amb l’ideal primitiu esperantista, el somni que totes les persones d’arreu del món aprenguin una segona llengua neutral i fàcil per poder comunicar-se amb tothom en llibertat i igualtat; sembla realment que el món ha de donar moltes voltes abans que aquest somni s’acompleixi. Tanmateix a l’igual que altres moviments socials nascuts durant el segle passat i que volen millorar la societat, com ara el moviment d’alliberament de la dona, els esperantistes no ens sentim absolutament decebuts pels resultats. Hem aconseguit unes fites i ens n’enorgullim.

Ningú, per exemple, com els esperantistes, té un coneixement absolutament profund de la realitat d’altres països, de la forma de viure i d’entendre la vida d’altres pobles. Ho permeten i impulsen la gran facilitat de viatjar i d’intercanviar visites, de conviure amb persones arreu del món i de tenir contactes directes mitjançant una llengua de la qual es pot arribar a dominar tots els matisos i recursos. És per això que, curiosament, sovint els esperantistes es converteixen en políglotes: perquè aprenen a estimar altres pobles i n’aprenen les llengües. L’estructura mateixa de l’esperanto facilita en gran mesura l’aprenentatge de llengües, com s’ha demostrat repetidament, especialment en infants.

Tot plegat està forjant un tipus nou de cultura internacionl, on els diversos pobles i persones aprenen sense prejudicis la relativitat dels seus costums, hàbits i formes d’entendre la vida. És potser per això també que l’esperanto, en tant que la llengua i cultura, s’estudia en 140 universitats d’arreu del món, entre les que destaquen més de vint de xineses.

I a Catalunya

A Catalunya existeixen dues associacions d'àmbit nacional, l’Associació Catalana d’Esperanto i la Joventut Catalana d’Esperanto, que no fa gaire va ser acceptada per unanimitat com a secció nacional de l’Organització Mundial de la Joventut Esperantista. Totes dues associacions coordinen l’activitat dels grups locals i impulsen edicions.

L’Associació Catalana organitza un curs per correspondència, el Congrés Català d’Esperanto i seminaris internacionals. L’estructura de l’Associació es basa en poder oferir el major nombre de serveis tant a particulars com a grups.

Potser per la seva forta dinàmica de grup, el jovent basa la seva activitat en els seus diversos grups d’interés i en les molt nombroses trobades que s’organitzen. Entre els grups locals convé destacar els de Sabadell i el departament d’esperanto del Club d’Amics de la Unesco, a Barcelona, així com d’altres a les circumscripcions de Tarragona, Lleida, Girona i les Illes Balears.

Aquests grups organitzen bàsicament cursets i posen a la disposició dels seus associats llibres i revistes.

Adreces d'interès: